El Modernisme, la poesia modernista i Joan Maragall
El 
Modernisme (1892-1911): Cronologia
1. El Modernisme és un moviment cultural de caràcter romàntic produït a Occident al final del segle XIX i al començament del XX.
2. El Modernisme català (1892-1911) va ser un moviment de renovació cultural que responia a la voluntat de transformar la cultura catalana en una cultura moderna,
nacional i europea.
3. El Modernisme va aconseguir que l’art fos present en tots els camps artístics (literatura, arquitectura, pintura, etc.)
4. Joan Maragall (1860-1911) és un dels escriptors més representatius del Modernisme . La seva obra reuneix les dues actituds diferents dels artistes modernistes: l’actitud
esteticista, expressada en la contemplació poètica de la natura, i l’actitud regeneracionista, expressada en el vitalisme de part de la seva poesia i en el compromís
social dels seus articles.
POEMES MODERNISTES
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quan canta en la ventada,
tot quan brilla per l’espai.
Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.
De seguida amb veu més forta
m’han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps se’n porta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.
Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.
I aixís sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.
Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.
Me la digui a cau d’orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.
I sabré si en lo que penses
─oh poeta extasiat!─
hi ha un ressò de les cadences
de l’aucell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.