La narrativa de postguerra. Mercè Rodoreda
CONCEPTES BÀSICS
1. Després de la guerra civil s’incorporen a la narrativa catalana noves tècniques i nous continguts: la novel·la psicològica, el realisme màgic, la novel·la de ciència-ficció i la novel·la negra.
2. Les tres novel·les més importants de Mercè Rodoreda són: Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962) i Mirall trencat (1974).
3. La plaça del Diamant és el plany contingut d’una dona que ha hagut de viure una sèrie d’experiències dramàtiques.
4. Les obres de Rodoreda es caracteritzen per l’aprofundiment psicològic, el llenguatge poètic i la creació de símbols.
RECULL DE TEXTOS
Tant que m’havia fet patir els primers mesos de vida i semblava mentida com s’havia fet una preciositat i amb una onda de cabells damunt el front, lluents com aigua negra, i unes pestanyes d’artista. I la pell de setí: tots dos. Tant l’Antoni com la Rita. No eren com abans de la guerra, és clar, però encara eren bonics. I vaig dir que el deixava, i amb la Julieta vam començar a caminar cap a la porta i aleshores el nen se’m va tirar a sobre com una serp desesperada i plorant a llàgrima viva que no el deixés, que volia estar a casa, que les colònies no li agradaven, que no el deixés i que no el deixés i que no el deixés. I jo em vaig haver de fer un cor de fusta i el vaig apartar i vaig dir-li que no fes més exageracions, perquè no en treia res, que s’havia quedat i que es quedaria. Que allà estaria molt bé i que de seguida es faria amics i que jugaria amb els altres nens i ell va dir que ja els havia vistos, que tots eren dolents i el pegarien, i que no es volia quedar. La Julieta ja afluixava, i jo, dura. I la professora tenia gotetes de suor al front, i la Rita, agafada a la mà de la Julieta, va dir que volia l’Antoni. Aleshores em vaig ajupir davant del nen i li vaig explicar molt clar que no podia ser, que no podíem menjar, que si es quedava a casa ens moriríem tots. Que estaria allí poc temps, el temps que les coses triguessin a posar-se millor i que es posarien millor molt aviat... I ell ulls baixos i boca estreta i les mans avall i quan ja em creia que l’havia convençut i anàvem a sortir, va fer la mateixa. Arrencada cap a mi i enganxat a les faldilles i no em deixis, no em deixis, que em moriré i tots em pegaran i jo que no es moriria i que no el pegarien i vam sortir escapades, jo arrossegant la nena i la Julieta endavant i vam travessar aquell núvol de nens pelats i abans de baixar l’escala em vaig girar a mirar i el vaig veure dret, a l’altra banda de la terrassa, de la mà de la professora, sense plorar i amb cara de vell.
La Julieta va dir que ella no hauria pogut fer-ho i el xofer que era amic de la Julieta va preguntar com havia anat i jo li vaig explicar i vam tornar cap a Barcelona sense enraonar com si entre tots plegats haguéssim fet una cosa lletja. A mig camí se’ns va posar a ploure i el llistonet anava d’una banda a l’altra, neteja que neteja, i com un riu de plors l’aigua lliscava avall del vidre.