L'oració composta
L’oració simple (subjecte + predicat):
La noia llegia un llibre
És susceptible de ser ampliada amb diversos complements:
Al menjador del pis nou, asseguda en una cadira alta i confortable, la noia llegia àvidament un llibre de tapes vermelles.
També podem afegir-hi altres complements que tinguin estructura de frase:
Al menjador del pis nou que havien comprat els seus pares, asseguda en una cadira alta i confortable, la noia llegia àvidament un llibre de tapes vermelles que acabaven de deixar-li uns companys d’escola.
Aquestes frases que, sintàcticament, fan funció de complement i depenen d’elements d’una altra oració (dita principal), són anomenades subordinades.
Si dues frases tenen una relació d’igualtat, de simple unió, sense que una depengui de l’altra, s’anomenen coordinades.
La noia llegia un llibre i li agradava molt.
1. La juxatposició
Una variant de la coordinació és la juxtaposició: dues frases s’uneixen pel sentit, però sense cap lligam sintàctic explícit. La juxtaposició sol indicar-se per mitjà de signes de puntuació, com és ara un punt o un punt i coma.
La ciutat es desvetlla. Ja de bon matí que el sol pugna amb la boira. Una claror de cendra enteranyina el Pla: la boira s’immobilitza.
Fixa’t que seria fàcil trobar un lligam lògic, pel sentit, entre frases juxtaposades i convertir-les en oracions coordinades per mitjà de conjuncions (i, doncs, etc). Per això de vagades els límits entre juxtaposició i coordinació no són tan clars.
La ciutat es desvetlla i ja de bon matí que el sol pugna amb la boira.
2. La coordinació
Les oracions coordinades solen ser unides per un mot d’enllaç o conjunció de coordinació, el qual indica el matís significatiu que les relaciona:
a) Conjuncions copulatives: indiquen unió: i, ni
L’Anna corre i la Maria salta.
No es va encendre el llum ni van trobar els mistos.
i, ni poden enllaçar parts d’una oració: va menjar pa i xocolata.
La conjunció i no es tranforma mai en e quan el mot següent comença també en i: En Lluís ha va anar i intentà de comprar-ne més.
b) Conjuncions disjuntives: expressen opció. o, o bé
Funciona o no funciona?
Pagueu-me en efectiu o bé feu-me un taló.
O pot enllaçar també elements d’una oració simple: Vols estudiar física o química?
Tampoc, la o no es transforma mai en u davant un mot començat en o: Vols quedar-te aquí o obrir la porta i marxar?
c) Conjuncions distributives: indiquen alternativa entre dues opcions: així... com, ara... ara, ni... ni..., no solament... sinó (que), etc.
No hi volen anar, ni que plogui ni que nevi.
Ara l’agafava, ara el deixava.
d) Conjuncions adversatives: expressen una oposició o matís contrari entre els elements que uneixen: però, sinó, tanmateix, així i tot, amb tot, sinó que, més aviat, per això, en canvi.
No l’hi volien, però al final l’hi van voler.
Feia molt bon dia, i tanmateix duia el paraigua.
No confonguis sinó (conjunció adversativa) amb si no (condicional negativa):
No és aigua freda, sinó calenta.
Si no va bé l’aigua freda, engega la calenta.
e) Conjuncions consecutives: indiquen conseqüència: doncs, així, consegüentment, per tant, en conseqüència...
Ja hi ha els músics? Doncs podem començar.
M’agrada més el vermell; per tant, el compraré.
En català, doncs sempre ha de tenir un valor consecutiu, mai causal (en aquest cas, cal utilitzar perquè o ja que):
Plou? Doncs no sortirem.
No sortirem perquè plou.
f) Conjuncions continuatives: indiquen continuïtat: encara, més, així mateix, encara més, i tot, a més...
L’han suspès i encara se’n riu.
És un problema difícil; encara més, no el sabré resoldre.
Ademés és un castellanisme; podem utilitzar a més o a més a més.