Els dialectes del català (1/2)

1. El domini lingüístic de la llengua catalana

La llengua catalana es parla al Principat de Catalunya, al País Valencià (tret de les comarques més occidentals), a les illes Balears i Pitiüses, a la Franja de Ponent (al marge oriental de l’Aragó), a les valls d’Andorra (on és la llengua oficial), a la Catalunya Nord (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya) i la ciutat sarda de l’Alguer.
El català fa frontera amb l’occità pel nord, el castellà per l’oest i el sud, conviu amb el francès a la Catalunya Nord i amb el sard i l’italià a l’Alguer.
En conjunt, tot aquest territori ocupa ens 60.000 km2. El nombre d’habitants supera els 13 milions de persones, però el percentatge de persones que entenen, saben parlar i escriure el català varia segons les zones. A les zones més industrials, amb més presència de població immigrada, o més turístiques tenen els índexs més baixos de comprensió i d’ús del català.
El Català es parla a quatre estats europeus. A l’Estat espanyol: Principat de Catalunya, País Valencià, Franja de Ponent i Illes Balears; a l’Estat francès: la Catalunya Nord; a l’Estat italià: la ciutat sarda de l’Alguer; i al Principat d’Andorra. La situació legal, però, varia d’un territori a un altre. Al Principat de Catalunya i a les Illes Balears és llengua pròpia i oficial, juntament amb el castellà; a Andorra n’és la llengua oficial; al País Valencià és cooficial amb el castellà; a l’Aragó és protegida vagament; a la Catalunya Nord sols és reconeguda coma a llengua regional, i a l’Alguer és cooficial.

2. El nom de la llengua

La denominació de llengua catalana o català és la correcta per designar el conjunt de varietats o dialectes que es parlen en aquests territoris. La preponderància històrica de Catalunya e l’Edat Mitjana, territori des d’on s’escampà la llengua a altres àrees, justifica aquest nom. Més endavant, a finals del segle XV, arran de l’hegemonia cultural del País Valencià s’abandonà allí el nom de llengua catalana i s’hi va estendre el de llengua valenciana. Malgrat les veus ideològicament interessades i mancades de rigor històric que diuen el contrari, valencià, mallorquí o català són maneres de parlar la mateixa llengua històrica comuna: la llengua catalana.

3. Llengua i dialecte

És evident que hi ha diferents maneres de parlar català, que entre els catalanoparlants hi ha diferències d’accent o un ús de paraules diferents:

Les creïlles són bones País Valencià
Les pataques són bones Franja de Ponent
Les patates són bones Comarques de Barcelona

Malgrat aquestes diferències, tots utilitzem el mateix codi lingüístic. En totes les llengües hi ha diferències de parla no compartides per tots els membres de la mateixa comunitat lingüística, però això no significa pas que parlem llengües diferents.
Els factors que afavoreixen els canvis s’han de buscar en raons diverses: geogràfiques, històriques, socials... Així, al País Valencià o a Mallorca s’empren més paraules d’origen àrab.
Tradicionalment, anomenem dialectes les varietats geogràfiques d’una llengua. Un dialecte no és, doncs, una llengua mal parlada, sinó simplement la manera com parlen els habitants d’una determinada àrea geogràfica. Els dialectes es poden caracteritzar de la mateix manera que una llengua, tot i que de vegades és difícil establir-ne els límits, perquè no hi ha fronteres lingüístiques nítides; el pas d’una varietat a l’altra es fa de manera insensible, per mitjà d’àrees de transició que comparteixen característiques dels dos dialectes.

4. Els dialectes del català

Els diferents parlars que configuren la llengua catalana es vertebren en dos blocs: català oriental i català occidental. El tret diferencial més important entre els dos blocs és la pronúncia clara o no de les vocals àtones. Així, els parlars orientals confonen les vocals àtones: pare[∂] / casa[∂], pontet[∂] / puntet[∂], mentre que els parlars occidentals les pronuncien distintes: pare[e] / casa[a], pontet [o] / puntet [u].

Parlars orientals: rossellonès, central, balear i alguerès.
Parlars occidentals: nord-occidental, valencià

Mapa domini lingüístic

5. Parlars occidentals

5.1. Català nord-occidental


El català nord-occidental es parla a les comarques de Lleida, Andorra, al sud de Tarragona i a la Franja de Ponent. A la Vall d’Aran també es parla l’aranès, una varietat de la llengua occitana. El nombre de parlants del català nord-occidental és d’uns 600.000. La ciutat més populosa d’aquesta àrea és Lleida. Entre els subdialectes hi ha el pallarès, el ribagorçà i el tortosi, que forma una gran àrea de transició cap al valencià.

El català nord-occidental es caracteritza pels trets següents:

Fonètica:

· El sistema vocàlic és de set fonemes tònics i cinc d’àtons
· La –a final sol articular-se com una e oberta: casa>casε
· El consonantisme coincideix bàsicament amb el del català central, però tendeix a articular tx- la x- inicial o postconsonàntica: [tx]iquet, pun[tx]a

Morfologia:

· Els articles propis d’aquesta varietat són lo, los, la i les
· El plural d’alguns mots plans conserva la –n etimològica: hòmens, àsens
· La primera persona del present d’indicatiu es fa en –o: cant[o]
· Els imperfets d’indicatiu de la 1a conjugació poden perdre la –v−: pensae
· Els verbs incoatius de la 3a conjugació afegeixen l’infix –ix− o –is−: servixen, servís

Lèxic:

· Mots propis: moixó (ocell), silló (càntir), muricec (ratpenat), padrí (avi), etc.
· Alguns són compartits amb el valencià o el balear

5.2. Català meridional o valencià

Es parla des de l’Ebre fins a Guardamar (Alacant), tret d’algunes comarques occidentals. Les comarques costaneres del País Valencià van ser repoblades al segle XIII per Jaume I amb gent de parla catalana, raó per la qual el valencià i el català són la mateixa llengua. Les comarques interiors, en canvi, es van repoblar amb gent aragonesa i castellana. Comprèn tres subdialectes: el valencià septentrional al nord, l’apitxat a la zona central i el valencià meridional al sud.

El valencià té les característiques següents:

Fonètica:

· Sistema vocàlic tònic idèntic al nord-occidental: set fonemes tònics [i, e, ε, a, ò, u] i cinc d’àtons [i, e, a, o, u]
· Disitinció entre b i v
· Conserva la –r final: càntir
· Conserva la –t final dels grups consonàntics: vent
· Despareix la –d− intervocàlica: cremada>cremà

Morfologia:

· Ús de l’article el, la els, les
· No usa l’article personal: he trobat Vicent
· Les formes del possessiu són: meu, meua, meus, meues
· Ús de tres graus de demostratiu: este, eixe i aquell
· També als adeverbis: ací, aquí, allà o allí
· Com en el nord-occidental, el plural d’alguns mots plans conserva la –n etimològica: hòmens, àsens
· Combinacions de pronoms febles diferents: li la duré, li’ls duran.
· La primera persona del present d’indicatiu es fa en –e: cant[e]
· Terminacions –ara, -era, -ira en l’imperfet de subjuntiu: cantara, begueres, dormira
· Els verbs incoatius presenten també l’increment –ix− o –ís−: servix
· Ús del perfet simple: cantí, cantares, cantà...

Lèxic:

· Arabismes: algeps (guix), alficòs (cogombre), rabera (ramat), dacsa (blat de moro)
· Mots que concorden amb els corresponents castellans: llavar (rentar), voler (estimar), pompte (pronto), etc.
· Mots propis: eixir (sortir), banyar (mullar), de veres (de veritat), etc.


EXERCICIS