La novel·la modernista. Víctor Català

El tema principal de la novel·la modernista és la lluita entre l’individu i el seu entorn.
L’acció se situa en un escenari rural, preferentment a la muntanya, que adquireix un valor simbòlic. El protagonista representa l’artista que es troba enmig d’un ambient físic (simbolitzat per la natura) i social (la gent del camp) hostil, que li impedeix realitzar les seves aspiracions.
Els sots feréstecs (1901), de Raimon Casellas, inaugura el període de la novel·la modernista, que arriba al seu punt més alt amb Solitud (1905), de Víctor Català.
La novel·la Solitud tracta del conflicte interior d’una dona (la Mila), insatisfeta vitalment, davant d’un entorn físic i social advers, i la lluita per realitzar-se com a persona. Està escrita amb un estil ric en imatges i d’una gran força lírica.

TEXTOS

Fragment 1. El Cimalt (XIII)

La Mila aclucà beatament els parpres, estirà el coll, i, amb un gemeguet de goig, hi parà les galtes, primer l’una, després l’altra, a n’aquell sol, com demanant-li que la petonegés.I el sol va petonejar-la llargament, com recreant-s’hi també sosbre ses galtes fresques, sobre un cos abrigat i ple d’esgarrifances.

Es descalçà, i amb mitges es donà unes fregues ben fortes fins a enrosar la pell d’aquells seus peus més blancs i insensibles que peus d’estàtua, i després els deixà nus sobre la terra tèbia, trobant un goig intens en resseguir a través de les venes el pessigolleig de la sang que es desencantava i tornava a circular lliurement. I guaità trafiquejar a l’home, i després aguantà ferm les potes del llebrot, mentre ell, ganivet en mà i agenollat al seu davant, l’escorxava reposadament.

La dona, aleshores, se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reis ala seva ànima i reia, finalment, tot l’espai i tota la muntanya a son entorn. Fins que, enmig d’aquell enriolament espontani de la vida, l’escometeren impulsos de besar: uns impulsos apressarats, frenètics, irresistibles, de besar quelcom... Involuntàriament, tota tremolosa, es torçà vers el pastor, qual cap, descobert i inclinat sobre el llebrot, li oferia a tret de llavi la volta del cervellet, mes... abans d’acabar l’acció, va estroncar-l’hi una cosa sorprenent. Sense saber per què, sense haver sentit la més petita fressa, sense obeir a cap signe exterior, el pastor i ella, d’un mateix moviment instintiu, aixecaren el cap alarmats per a guaitar enlaire. Quedaren sense bleix. Allà, al cim de canons de l’Orgue, un grop obscur, un altre cap humà que planava en l’altura, sobre els seus, es féu vivament enrere i desaparegué sense deixar rastre. No fou més que una visió de llampec, que una sospita quasi bé, i malgrat això la dona i l’home demoraren èrtics, sense pestanyejar, per més d’un minut, veient encara sota el cel, com si hi hagués estat estampada, la taca fosca del cap de la mirota blanca d’unes dents de xacal.

El pastor fou el primer a revenir-se. En son rostre desfigurat hi aparegué l’expressió cruelment resolta del combatent a mort. Després mirà fixament la dona.

─Heu vist? ─va preguntar-li amb lentitud─. Com hi ha Déu l’esperavi tot avui: n’estavi cert que ens seguia els passos. Mes, ah! ─i son rostre placèvol s’enroentí d’una foguerada─: que em cerci pas el cos, que me’l cerqui pas! Perquè vos ho juri de cor, farà una mala fi!

I d’un cop certer de ganivet, esbotzà ardidament el ventre del llebrot.

Fragment 2

Tapà els ous i anà a l’altra cambra per desmudar-se: després, de passada, tancà els finestrons de la sala i cap a la cuina a encendre foc i el quinqué. Tenia el sopar fet i només li calia escalfar-lo. Tornà a baixar per tancar la porta del pati. Un grill cantava a fora amb un ric-ric seguit i penetrant. El sentir-lo, sense saber per quina oculta relació, li féu venir a la dona ganes de menjar cargols.

—Demà en couré —pensà amb una salivera; i, encaixat al piu de la cadena, va tombar-se. A l’acte féu un ai! I un bot. Poruga com era, a cop sobte li havia semblat veure bellugar quelcom en l’ombra del corral. Es fixà bé.

—Ca, res...! Una fotja, que hauria dit el pobre pastor...! Pujà l’escala, més encara a la meitat, el recel l’obligà a girar-se una altra vegada. Oh, Déu! Aleshores ja no fou ai! ni bot, sinó esgarip ofegat i correguda desenfrenada escales amunt. El quelcom aquell eixint de l’ombra es precipitava darrera d’ella! Ni esma tingué d’ajustar la porta de la cuina. Dret al dintell hi havia un home. Ella, sangglaçada, s’estantolà en la taula.

—No tingueu por... —havia fet un balboteig rogallós; i a la claror escassa del quinqué, veié en el tou fosc una mirota blanca.

Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l’home avancés lentament dues passes, a ella se li escapà un gran crit:

—Què voleu?

Ell s’aturà.—No tingueu por... Hu, hu, hu!...

—I es ficà la mà dins la trinxa de les calces, i rautà com una bestiola.

—Què voleu?, vos dic! —repetí ella, més espantada.

Ell encanyonà, vacil·là, s’estremí tot...

—Hu, hu, hu!... Jo... vos volia dir... jo... si vós volguéssiu.

I el balboteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó.

La Mila tremolava com una fulla. D’un gran esforç pogué fer encara:

—Aneu... aneu’s-en de seguida!

Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bugiot en la palma bruna de la qual relluïa una espurna groga.

—Si voleu... eh, que sí?... eh?... —I tirà als peus de la dona una moneda d’or; la moneda rebotà amb un dring sonorós.

La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d’aparèixer-li un monstre. A ell els ulls invisibles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a ella en les feixes dels ametllers.

Veient-la que no deia res:

—En voleu dues?... Vos en donc dues... —murmurà; i una altra moneda caigué i rodolà fins a sota la taula.

—No, no! —xisclà la dona, encastada d’esquena a la paret—: Aneu... aneu’s-en! Però ell, en lloc d’anar-se’n, donà un altre pas. Bleixava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula.

—Contes, doncs?... Totes?... Les voleu totes?... —i ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona.

Aquesta no es movia ni deia res; havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d’aquella pluja d’or l’hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d’una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca.

Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s’engolí per l’escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i bo i enmig de les tenebres arribà i tot fins a la portella de reaaltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s’entravessà a son pas i la dona, llençant un ahuc penetrant, rodolà d’un capgirell sobre les lloses...Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i alenada roent de la fera.

EXERCICIS