Breu història de la llengua catalana

 

La llengua catalana pertany a la família de les llengües romàniques o neollatines, una de les moltes branques de la família lingüística indoeuropea. La nostra llengua és el resultat de l'evolució del llatí vulgar o col·loquial parlat en temps dels romans en aquests territoris.
L'any 218 aC, els romans desembarcaren a Empúries i d'aquesta manera s'inicià un lent i progressiu procés d'implantació de les institucions, els costums, la cultura i la llengua de Roma. La llengua llatina va anar penetrant entre els antics pobladors d'aquestes terres, pobles d'estirp diversa, que van condicionar la fesomia de la futura llengua catalana. La llengua parlada per aquests pobles desaparegué, però en quedaren traces en la nova llengua que anaven aprenent. Mots com perol, isard, pissarra, esquerre, banya o topònims com Andorra, Núria, Aran, etc., pertanyen a llengües preromanes i formen el substrat de la llengua catalana. A la Península Ibèrica encara avui dia s'hi parla una llengua preromana, d'origen incert: el basc.
El català s'anà formant, com la resta de llengües romàniques, a partir del registre vulgar, registre emprat pels soldats, mercaders i veterans de les legions que colonitzaren les nostres terres. Des de la costa va anar penetrant cap a l'interior i van ser les zones muntanyoses, més inaccessibles, les darreres que conegueren la civilització romana. El llatí de la província Tarraconense fou més innovador, més obert a les novetats lingüístiques que el llatí de la Bètica, pel fet que es parlava en una terra de pas, costanera i més ben comunicada amb la capital de l'Imperi.
A partir de l'any 476 dC, a causa del desenvolupament de l'Imperi Romà d'Occident i de les invasions germàniques, el llatí vulgar va seguir, a cada territori on s'havia implantat, una evolució particular que, amb el pas del temps, donarà pas al naixement de les distintes llengües romàniques, les quals aniran enriquint-se amb aportacions lèxiques d'altres llengües, com per exemple les germàniques o l'àrab.

 

 

2. El naixement del català

S'anirà configurant una nova llengua com a llengua independent del llatí cap als segles IX-X. En aquesta època la gent té consciència de parlar una llengua molt diferent de l'escrita, ja que els documents importants (actes, testaments...) continuen redactant-se en llatí culte, però cada vegada més corromput, amb més vacil·lacions d'ús, cosa que demostra un símptoma evident del canvi.

El primer document redactat íntegrament en català és la traducció d'un codi de lleis visigòtic, anomenat Forum Iudicum, i data de la primera meitat del segle XII. Conservem encara un altre text de finals del segle XII o començaments del XIII: les Homilies d'Organyà, fragments d'un recull de sermons que els capellans empraven per ala predicació a l'església. Ambdós textos són testimonis d'una producció més vasta que s'ha perdut i no ha arribat fins als nostres dies, però cal suposar que l'accés a l'escriptura degué ser anterior a conseqüència de les resolucions del Concili de Reims (813), que ordenava la predicació en vulgar.

El naixement d'una llengua

3. L'expansió

A partir del segle XII, afermades les fronteres dels comtats catalans, s'inicia la primera gran expansió territorial, cap a Lleida i Tortosa primer (XII), cap a les Balears i València després (XIII), i finalment cap a la Mediterrània (XIII-XIV). De mica en mica s'incorporen noves terres a la corona catalanoaragonesa, que incorporaran el català com a llengua pròpia. De l'expansió catalana per la Mediterrània n'ha quedat com a testimoni el parlar de l'Alguer, ciutat sarda repoblada per Pere III a mitjan segle XIV. El tràfic comercial, polític i militar de l'època posà el català en contacte amb altres llengües, fet que comportà un intercanvi lèxic mutu. Per exemple: fideu i nostramo, garjola, embolicar o esguerrar són mots catalans incorporats a altres llengües mediterrànies; i viceversa: el català incorporà lèxic del grec medieval, del sard, de l'italià, de l'occità, etc.
La llengua catalana esdevé important no solament per la notable expansió territorial, sinó també pel pes econòmic, polític i cultural que exerceix. Amb aquest nom de llengua catalana serà coneguda arreu de l'occident europeu: homes i dones de tots els àmbits del saber, nascuts en terres catalanes, escriuran i s'expressaran en català i, juntament amb el llatí –encara llengua de cultura− faran sentir la seva veu al món. Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Jaume I, Bernat Metge, Ramon Muntaner... situaran la llengua catalana entre les primeres llengües culturals europees.

4. El segle d'or

Els segles XIV i XV, aquest darrer qualificat com el "segle d'or de les lletres catalanes", van tenir com a model lingüístic la llengua de la Cancelleria Reial, organisme administratiu on es redactaven els documents oficials. Tots els funcionaris que hi treballaven havien de saber llatí, fet que influirà notablement en la prosa catalana d'aquells temps. A partir del segle XIV serà quan precisament el llatí començarà a recular, en textos escrits, a favor del català.

La llengua catalana usada en aquesta època és una llengua unitària, que ocupa tots els àmbits d'ús, amb poques divergències territorials, molt cohesionada i uniforme. Només hi ha una excepció: la poesia, que continua redactant-se en occità. Ausiàs March serà qui, en el segle XV, arraconarà definitivament el provençal i escriurà en català la seva producció literària. En aquest mateix segle València viurà una gran esplendor econòmica, política i cultural, que donarà els seus fruits amb escriptors com Joanot Martorell, Isabel de Villena, Ausiàs March, Joan Roís de Corella...

5. L'estancament

 L'embranzida catalana dels segles anteriors inicià una davallada a partir del segle XV, agreujada per les guerres, l'empobriment i les pestes al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII, coneguts amb el nom de Decadència. L'extinció de la dinastia reial catalana i l'entronització d'un rei de la casa castellana dels Trastàmara (1412) encetà aquest procés d'estancament de conseqüències greus per a la llengua catalana. Es va iniciar un procés de castellanització, sobretot entre les capes altes de la població. El castellà tingué un paper de prestigi a la cort d'Alfons el Magnànim i fou la llengua que, cada vegada amb més intensitat, s'usà en la llengua culta, en la cort i en altres àmbits refinats.

La llengua catalana es manté com a llengua habitual en molts àmbits: literatura popular (corrandes, cançons, romanços...), a l'administració pública, al comerç, a l'ensenyament –juntament amb el llatí−, etc., però començarà a disgregar-se en parlars diferenciats fins al punt que en patirà el mateix concepte unitari, el nom de la llengua, que tan clar tenien els clàssics: català, valencià i mallorquí. Aquests noms seran cada vegada més emprats per designar una realitat que és, de fet, la mateixa, i les confusions arribaran fins als nostres dies.

La Guerra dels Segadors i el Tractat dels Pirineus (1659) de primer, amb la pèrdua de les comarques de la Catalunya Nord, i els Decrets de Nova Planta del segle XVIII després, representaran una important regressió per al català, ja que el francès serà imposat a les terres septentrionals, i el castellà a les peninsulars. La Nova Planta abolirà els furs i els privilegis, i s'implantaran les institucions de Castella. Només Menorca, en mans de la corona Britànica, quedarà lliure de tot sotmetiment i serà l'excepció a aquest estat de coses. El domini anglès mantindrà l'ús oficial del català en aquesta illa, fet que permetrà que s'hi conreï la llengua en tots els àmbits.

6. El redreçament

A finals del segle XVIII, la societat de les antigues terres de la corona catalanoaragonesa va recobrant el pols. Augmenta la població, es produeix una notable expansió industrial i comercial i es posen les bases de la societat moderna. Tant les capes burgeses com les obreres senten cada cop més una preocupació per la pròpia identitat. Diverses institucions i particulars treballaran per despertar la consciència lingüística dels catalans i començaran a sorgir iniciatives per tal de fomentar-ne i potenciar-ne l'ús (Jocs Florals, premsa, teatre...).

A mesura que avança el segle XIX es va consolidant la Renaixença de la llengua catalana. El procés és més ràpid al Principat de Catalunya que en altres territoris, però és general a tots els països de parla catalana, tant a les balears com al País Valencià, amb més o menys dificultats. Escriptors com Joaquim Rubió i Ors, Teodor Llorente, Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, Narcís Oller o Àngel Guimerà, entre d'altres, retornaran la dignitat literària a la llengua catalana.

Malgrat haver-se establert les bases per a la recuperació nacional, serà necessari encara fer un esforç més: normativitzar la llengua, procés que encara no havia assolit el català a causa dels segles d'estancament. La falta d'unes normes, sobretot per a la llengua escrita, era un dels problemes més importants que calia resoldre. La manca de conreu literari havia creat un gran desgavell en aquest terreny: per una banda, es mantenien vives les tradicions ortogràfiques medievals; per l'altra, el català sofria un procés d'intensa castellanització, sobretot sintàctica i lèxica. Calia una modernització per tal de convertir el català en una llengua moderna, apta per a qualsevol àmbit d'ús.

Per fer aquests exercicis, pots consultar aquest document: