El Romanticisme i la Renaixença (segle XIX)

Els moviments anteriors

Renaixement: moviment originat a Itàlia que emmarca la vida cultural de l’Europa del segle XVI. Considera l’ésser humà com a centre del món, redescobreix la cultura clàssica i consolida l’ús literari de les llengües europees.

Neoclassicisme: moviment predominant durant el segle XVIII i que pretenia imitar els models clàssics grecollatins. Defensava els principis de l’harmonia i de l’equilibri.

Barroc: moviment artístic del segle XVII que es caracteritza per un gran artifici i l’abundància de recursos per tal d’impressionar el lector o l’espectador.

Il·lustració: moviment que sorgí a Europa durant el segle XVIII i que pretenia buscar una nova manera d’entendre el món i les persones a partir de la raó i l’experiència.

Conceptes bàsics

1. El Romanticisme canvià profundament la manera d’entendre el món i, especialment, d’entendre l’art: abandonà els models clàssics i buscà nous camins d’expressió artística.

2. L’estètica romàntica es basa en l’exaltació de la sensibilitat individual. Per mitjà de la imaginació i la llibertat creadora, l’artista ha de mostrar el seu món interior a fi de crear una obra original i única.

3. La recuperació del català com a llengua de cultura i conreu literari s’inicià al segle XIX amb el moviment de la Renaixença, que, influït pel Romanticisme, recuperava la literatura, la història i les tradicions de la nació catalana.

4. Els tres fets emblemàtics de la Renaixença són la publicació del poema La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, la instauració dels Jocs Florals de Barcelona i la publicació del poema èpic L’Atlàntida de Jacint Verdaguer.


Oda a la pàtria

La Pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de mos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure més de prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l'univers de llurs costums i lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau, 1833

EXERCICIS