La sociolingüística
0. Vídeo: Viu un món ple de llengües!
1. La sociolingüística
La sociolingüística estudia l'ús de la llengua i analitza les relacions que hi ha entre les llengües i el medi: la diversitat de l'ús lingüístic, els fenòmens de contacte i els processos de
canvi. Parteix del dinamisme que caracteritza les societats humanes i explica la relació entre l'ús de la llengua i la globalitat del sistema sociocultural.
La sociolingüística se separa de la lingüística quant a finalitats, matèria d'estudi i perspectives de treball.
LINGÜÍSTICA
FINALITAT: Explicació del funcionament del sistema lingüístic.
OBJECTE D'ESTUDI: Estructura de la llengua.
ANÀLISI: Nivells lingüístics (fonètica, morfosintaxi, lèxic...).
UNITATS DE TREBALL: Unitats lingüística (fonemes, morfemes, sintagmes, oracions...)
SOCIOLINGÜÍSTICA
FINALITAT: Explicació del funcionament de les relacions entre llengua i societat.
OBJECTE D'ESTUDI: L'ús i les varietats de la llengua
ANÀLISI: Fenòmens de contacte.
UNITATS DE TREBALL: Usuaris i grups.
2. El contacte lingüístic
Les relacions entre grups que parlen llengües diferents origina el contacte lingüístic, i aquesta situació comporta canvi, readaptació del codi (per part d'un o dels dos grups), per tal de fer possible la intercomunicació.
Gairebé totes les llengües han viscut situacions de contacte que s'ha resolt històricament de maneres ben diferents: moltes han desaparegut (com el sumeri o l'accadi), altres s'ha desplaçat (com el turc) i altres han donat lloc a varietats diversificades (com el llatí).
La naturalesa del contacte, determinada per motius extralingüístics (finalitats polítiques, econòmiques, religioses...), decideix l'orientació del canvi lingüístic.
3. Aproximació als fenòmens de contacte
L'estudi dels fenòmens de contacte, objecte de la sociolingüística, ha donat lloc a la formulació d'un conjunt de conceptes que permeten explicar les relacions que es produeixen entre varietats en un mateix territori.
3.1. El bilingüisme
Bilingüisme individual actiu: s'entenen i es parlen les dues llengües.
Bilingüisme individual passiu: s'entenen les dues llengües però tan sols se'n parla una.
Bilingüisme individual simètric: es coneixen igualment les dues llengües.
Bilingüisme individual asimètric: es coneixen de manera desigual les dues llengües.
Bilingüisme individual instrumental: s'utilitzen les dues llengües amb intenció utilitària.
Bilingüisme individual integrador: s'utilitzen les dues llengües amb intenció d'integrar-se en una comunitat.
Bilingüisme territorial: el territori de l'estat es divideix en zones lingüístiques, cada una de les quals opera en una sola llengua. A Bèlgica, per exemple, hi ha dues zones: una de parla holandesa i l'altra de parla francesa.
Bilingüisme social limitat: afecta minories.
Bilingüisme social massiu: afecta la massa de la població.
Bilingüisme social oficial: les dues llengües tenen reconeixement jurídic.
Bilingüisme social no oficial: la situació de bilingüisme no és reconeguda jurídicament; tan sols una llengua té reconeixement oficial.
Bilingüisme social neutre: s'usen lliurement ambdues llengües (poc habitual).
Bilingüisme social diglòssic: cada llengua exerceix funcions diferents.
4. La diglòssia
El terme diglòssia dóna compte de l'ús social de les llengües atenent a la jerarquia de funcions que fan.
En principi, el terme s'aplicava per descriure situacions contacte estable entre dues varietats d'una mateixa llengua que exerceixen funcions diferents. D'una banda, hi ha la varietat A, altament
codificada i vehicle dels usos formals (administració, educació, literatura...); d'altra banda, hi ha la varietat B, utilitzada en els usos informals de la llengua.
Posteriorment es va estendre el significat del terme aplicant-lo a la distribució jeràrquica de funcions entre dues llengües diferents, i no entre varietats d'una mateixa llengua.
Per tant, podem definir la diglòssia com la situació de coexistència de dues llengües o dues varietats en què una d'elles es fa amb els usos formals i l'altra queda relegada als usos informals.
5. El conflicte lingüístic
Es defineix com la tensió que es produeix entre dues llengües a l'interior d'un territori per assolir un nombre més alt de funcions socials i de parlants. Generalment, el conflicte es produeix en territoris on conviuen més d'una comunitat lingüística, una de les quals s'ha imposat i ha deixat les llengües de les altres comunitats en situació relegada.
El conflicte social es resol en:
- Substitució lingüística: procés que consisteix en l'abandó de la llengua pròpia i l'assimilació a la llengua de la comunitat dominant. Aquest procés en tres
fases:
1. Monolingüisme en L1
2. Bilingüisme en L1 i L2
3. Monolingüisme en L2 -
- Normalització lingüística: procés que consisteix en la recuperació d'usos i funcions socials d'una llengua en situació de desavantatge. La creació d'un estat de consciència social amb relació a la situació precària de la llengua i la voluntat política d'intervenció són la base per iniciar qualsevol procés de normalització. Normalitzar consisteix a definir i aplicar un conjunt de mesures en diversos camps (polític, jurídic, social i lingüístic) a fi de restituir a la llengua en recessió la condició d'eina útil per a la intercomunicació dels parlants en els diversos àmbits de relació.