La novel·la de cavalleries

Edu3.cat

Tirant lo Blanc (1490)

 

1. Chrétien de Troyes (segle XII), a partir de diverses llegendes celtes, va fixar les bases de la novel·la artúrica o matèria de Bretanya.

2. Els llibres de cavalleria presentaven cavallers virtuosos que anaven a la recerca de grans aventures per tal d'aconseguir honor i fer mèrits per obtenir l'amor d'una gran dama. En aquests escenaris, hi apareixen molts elements meravellosos i fenòmens màgics.

3. La novel·la cavalleresca del segle XV té com a protagonistes cavallers més humanitzats que intervenen en situacions històriques concretes i en espais coneguts.

4. Tirant lo Blanc, obra del valencià Joanot Martorell, és una caracteritzada per la novel·la cavalleresca caracteritzada per la dimensió humana dels personatges, la versemblança de les accions i els esdeveniments (la majoria basats en fets històrics) i un tractament de les relacions amoroses alegre i divertit.

 

Les primeres novel·les de cavallers


El lleó agraït

Ivain caminava consirós per un bosc espès quan, de sobte, va sentir un crit molt foro i dolorós. En una clariana va veure una serp gegant que tenia un lleó atrapat amb la cua, mentre li cremava els lloms amb les cents flames que vomitava.

Ivain tragué l’espasa, va posar l’escut davant la cara de l’animal, perquè no el cremés amb les flames, i va atacar aquella fera traïdora. La va ferir una vegada i una altra fins que la va fer a trossos.

El lleó, en veure’s deslliurat per aquell noble cavaller, va inclinar el cap, s’alçà sobre les potes del darrere i, després, va agenollar-se amb el rostre amarat de llàgrimes d’humilitat.

I quan el cavaller va fer el gest de reprendre el camí, el bondadós i honrat animal se li posà al costat, demostrant-li que ja no l’abandonaria mai més, perquè desitjava servir i protegir el seu senyor.

El cavaller del lleó

Chretién de Troyes


El filtre d’amor

El rei Marc de Cornualla s’havia de casar amb la filla del rei d’Irlanda, la qual es dia Isolda; i el cavaller Tristany va rebre l’encàrrec d’anar a buscar la princesa al seu país i conduir-la al palau del rei Marc.

Arribat a la cort d’Irlanda, el rei posà a la mà dreta d’Isolda dins la mà dreta de Tristany, i Tristany la retingué en senyal que s’ensenyoria d’ella, en nom del rei de Cornualla.

La mare d’Isolda, amb ciència i màgia, preparà un beuratge poderós i el donà secretament a la serventa Brangiana perquè l’oferís al rei Marc i a la reina Isolda la nit nupcial: els qui en beguessin plegats s’estimarien amb tots els sentits per sempre més.

Ja de viatge cap a Cornualla, un dia els vents caigueren, i les veles penjaven desinflades al llarg de l’arbre del vaixell. Com que el sol cremava i tenien set, Tristany i Isolda van demanar alguna cosa per beure. Fou aleshores quan una serventa va cometre l’equivocació fatal: per error, els oferí el flascó que contenia el filtre màgic.

L’efecte fou immediat: a Tristany li semblava que un esbarzer vivaç d’espines agudes, de flors benolents, arrelava dins la sang del seu cor, i amb forts lligams enllaçava al bell cos d’Isolda el seu cos i tot el seu pensament, i tot el seu desig.

[...]

El lligam d’amor

Durant la nit, de la tomba de Tristany sortí un esbarzer verd i fullat, de fortes branques, de flors odorants, que, enfilant-se per damunt de la capella, s’enfonsà dins la tomba d’Isolda. La gent del país tallà l’esbarzer; l’endemà rebrotà, tan verd, tan florit, tan avivat, i es ficà de nou dins el llit d’Isolda.

El romanç de Tristany i Isolda

(versió de Joseph Bédier)

 

La novel·la cavalleresca del segle XV

─¡Válame Dios! ─dijo el cura, dando una gran voz─. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y mina de pasatiempos [...]. Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los cavalleros y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte [...]. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho.

Don Quijote de la Mancha

Miguel de Cervantes

 

Les aventures de Tirant lo Blanc

El combat de Tirant amb l’alà

Un bon dia, que ja havia sanat de les ferides, acudí a la ciutat, car volia anar a ca l’orfebre perquè li brodés una roba. En aquell dia i hora el príncep de Gal·les i molts cavallers, tots ells caçadors, havien arribat a la ciutat. Els caçadors portaven tota mena de gossos de presa i, entre ells, els més braus: uns alans que feien por de veure. Un d’ells havia romput la cadena i ningú no gosava acostar-s’hi, de tal manera que la plaça era deserta i fins el cavall es negava a avançar davant aquell gos ferotge.

Tirant descavalcà i s’acostà al gos espasa en mà, i el gos, en veure l’espasa, es féu enrere. “Com que veig que tens temor de les meves armes, no vull que diguin de mi que amb armes sobrades t’he combatut.” Dit això, Tirant llançà l’espasa [...].

El gos arrencà una cursa contra Tirant i se li abraonà al damunt. Tothom seguia amb espant la lluita ferotge entre l’home i la bèstia. I l’un deia: “Mireu, l’està mossegant!”. I l’altre: “És clar que mossega... és un gos!”. “No dic això! És Tirant qui mossega el gos!”

I lluitaren fins que Tirant va abatre l’alà ferotge. I car havien estat iguals en armes, a Tirant li donaren l’honor, com si hagués vençut un cavaller de camp.

Tirant lo Blanc (adaptació de M. Aurèlia Capmany)

Joanot Martorell

 

Tirant, enamorat

La declaració de Tirant

Tirant prengué la mà de Carmesina i la va treure a la dansa. La princesa prou es va adonar del posat trist del cavaller. “Digueu-me, capità ─digué─, quin mal és el que té la vostra persona?” “És mal d’amar, senyora.”

Pel so de les paraules, Carmesina entengué que el mal que feia sofrir Tirant era el mal de mar. “El mar no fa mal als foraters. Capità, per què no em voleu dir la veritat?” “La cruel pena que mon ànima sent és que estimo i no sé si sóc estimat.” “Digueu-me qui és la senyora que tant mal us fa passar. Que si us hi puc ajudar...” Tirant va treure’s de la màniga un espill i l’oferí a Carmesina: “Senyora, la imatge que hi veureu em donaria mort o vida. Maneu-li vostra Altesa que em prengui a mercè”. I en dir això, Tirant se’n va anara de pressa a la sala. [...]

En quedar-se sola, Carmesina corregué a la seva cambra i contemplà admirada la pròpia imatge a l’espill.

Tirant lo Blanc (adaptació de M. Aurèlia Capmany)

Joanot Martorell

Ampliació

 

Comparativa de la vida de Tirant amb les experiències viscudes per Joanot Martorell.

 

La historia resumida (doncs no parla de la seva infància) de la vida de Tirant lo Blanc presenta moltes similituds amb la viscuda per el seu autor, Joanot Martorell. No és cap coincidència: Joanot es considerava un dels pocs cavallers de la seva època, i va intentar extreure la seva experiència personal com a cavaller i la viscuda per altres amb anterioritat.

Primer de tot, cal mencionar com és que Joanot Martorell descriu tan bé les batalles i els duels, i com és que se li acudeixen aquelles estratègies tan brillants que sempre fan que Tirant guanyi les batalles contra els muslmans. Això és degut a que Joanot ja va anar a lluitar contra els turcs que estaven envaint territoris cristians amb el seu pare quan només tenia 14 anys. Paradoxalment, no va aprendre res per ell mateix (els vaixells van marxar del territori envaït tan ràpid com van arribar per problemes logístics) sinó a través de les experiències viscudes pels cavallers que els acompanyaven. A més, el seu vaixell va ser atacat per sorpresa. Joanot en va sortir il·lès, però al seu pare el van ferir greument i va acabar morint, deixant-li la responsabilitat de la família sencera. Això el va endurir molt, i es pot veure clarament amb la gran cura que té Tirant dels seus sers estimats (Diafebus, Carmesina...)

Durant tot el llibre de “Tirant lo Blanc” s’hi troba com a constant els valors d’un cavaller: la lleialtat a un senyor (sigui aquest un rei o un noble important), portant la religió cristiana per davant i respectant sempre els desafortunats. Joanot Martorell va viure en una època durant la qual els principis dels cavallers es van perdre i la societat va caure en una decadència constant. Això irritava molt a Joanot, i més quan l’afectava directament. El que més el va influenciar (i a la llarga perjudicar) va ser l’incident de la seva germana Damiata Martorell. Damiata estava enamorada de un tal Montpalau, un jove noble amb intencions poc clares. Sembla a ser que Montpalau va prometre’s a Damiata en noces sordes a canvi de mantenir relacions sexuals abans del matrimoni en si. Òbviament, era un engany. No va voler casar-se amb Damiata, i quan això va arribar a Joanot aquest va començar a perseguir a Montpalau (Joanot, igual que Tirant, era més violent del que era corrent, i no va ser fins més tard que va deixar de banda tanta violència desmesurada). Joanot, per recuperar l’honor perdut de la seva germana, va voler desafiar a Montpalau en un duel a ultrança (és a dir, a mort), però aquest no volia accedir-hi. Sempre li donava llargues (fins i tot va acabar demanant l'ajut de la Reina, que va començar a sabotejar els negocis de Joanot), i Joanot va anar fins a Anglaterra per que el rei fes de jutge sense resultat(el pare de Joanot va ser un personatge molt influent, i els Martorell tenien un gran prestigi internacional– cosa que es pot relacionar amb el llinatge de gran importància del qual descendeix Tirant). Abans de continuar, cal mencionar un detall que em va fer gràcia: durant el llibre, Guillem de Varoic desafia a un duel a ultrança a un muslmà que es diu Montpalau, a qui Guillem havia mort el germà. Abans de començar el duel, degut a la ràbia continguda per Montpalau, mor sobtadament per l’explosió de la vesícula biliar, cosa que és una ximpleria (una mena de revenja de Joanot contra el nom Montpalau).

Tornant a la historia de Joanot i de Tirant, arribem al moment més important en termes de comparació: els amors. Joanot va tenir un únic gran amor, Elisabeth, una bella noble de la cort anglesa, de la mateixa manera que Tirant només en va tenir una, Carmesina, bella noble de la cort de Constantinoble. I encara hi ha més: la relació entre Joanot i Elisabeth era un secret, i només es trobaven de nit gràcies a la ajuda de Mary, la criada de Elisabeth. L’equivalent en el llibre de Tirant? Plaerdemavida (detall curiós és el seu nom, Plaer-de-ma-vida), la picant i gairebé amiga íntima (no se la pot considerar com una criada) de Carmesina. A més, també coincideix la tragèdia: Elisabeth mor després de passar dos mesos meravellosos amb Joanot. Tirant mor sobtadament després de passar un temps relativament més curt amb Carmesina, i després aquesta mor de tristesa per la pèrdua del seu estimat i la del seu pare, el qual mor davant de la desolació de la seva filla i la mort del seu gendre Tirant, futur rei de Constantinoble i heroi del poble.

Ja en un camp més anecdòtic, trobem que tant Joanot com Tirant viatgen a Londres. Tirant hi va per participar en el tornejos i ser anomenat cavaller de la Cort del rei d’Anglaterra, i encara que Joanot hi va per convèncer al rei perquè faci de àrbitre en el duel a ultrança amb Montpalau, acaba participant en un torneig (ambdós amb molt honor i cavallerositat) i convertint-se en cavaller (cosa que els fa molt feliços).

 

Aquests són només alguns del molts detalls en el que la vida de Tirant que demostren com la seva història està basada en la de Joanot, i citar-los tots seria molt complicat (ja que molts són detalls petits sense gaire importància), però crec que donen una idea de la relació d'ambdós personatges, el real i el fictici.

Dídac Fenoll

Resum argumental de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.

 

La novel·la comença relatant la història de Guillem de Varoic, un senyor feudal de gran importància que, de sobte, decideix anar a les creuades. Deixant al seu regne i a la seva família, va fins a Jerusalem, no sense abans haver passat diverses aventures que el canvien física i psicològicament. Quan torna, descobreix que el seu territori ha estat envaït per els musulmans, i que la seva gent està a punt de ser derrotada. Per altre banda, li intriga saber si la seva dona li ha estat fidel al llarg d'aquests anys, i és per això que demana audiència a la cort vestit de captaire. Un cop a la cort, Guillem suggereix un seguit d’estratègies per enganyar els musulmans i aconseguir la victòria. Aquestes donen el resultat esperat i els musulmans es veuen obligats a fugir. Mentrestant, al castell, Guillem de Varoic revela la seva veritable identitat. I en vista de que la seva dona no l'ha enganyat amb un altre home tot i que ha passat molts anys viatjant, li demana que junts es retirin a una caseta al mig de la muntanya, on passaran la resta de la seva vida.

La història de Tirant comença quan, viatjant cap a Anglaterra amb un grup de cavallers, topen amb Guillem. Després d'una petita introducció, Tirant explica que van a veure el rei d’Anglaterra, que celebra un gran festa a Londres. En aquesta festa s'hi celebrarà un torneig, i els nobles que el guanyin seran anomenats cavallers. Amb la promesa de tornar a veure'l, Tirant marxa de la casa de Guillem de Varoic cap a Londres.

Durant el torneig, no només s’avaluen les arts del combat, sinó també altres coses que són típiques d'un bon cavaller, com és el cas de Tirant, que va ajudar sense dubtar-ho al seu contrincant que havia caigut malament del cavall. Més per aquest fet que no per el torneig en si, Tirant és anomenat cavaller.

Com a cavaller, la seva primera missió li arriba aviat. Constantinoble està sent atacada per els musulmans, i necessiten reforços. Tirant i un grup de cavallers decideixen anar-hi.

Quan hi arriben, el rei demana a Tirant, de qui n'ha sentit parlar molt bé, que l'ajudi a expulsar als musulmans d'uns territoris clau. Amb enginy més que amb força militar, Tirant expulsa a tots els musulmans del territori, però té una gran preocupació: Carmesina, la filla del rei, l'ha enamorat.

Tirant, ja anomenat capità, torna per veure el rei i per retrobar-se amb Carmesina. Aquesta també està d'enamorada, però porten el seu amor de manera secreta (gràcies a Plaerdemavida, la serventa i confident de Carmesina), ja que el rei no ho acceptaria.

Per desgràcia, Tirant a de marxar. S'embarca en un vaixell amb Plaerdemavida per anar a conquerir territoris musulmans a l'Àfrica, però una gran tempesta els fa naufragar fins a costes africanes.

Tirant, mal ferit, s'amaga en una cova costanera en veure que un grup de musulmans s'acosta, però aquests el descobreixen. Per sorpresa de Tirant, els l'acullen de bon grat. No el tracten gaire bé, ja que saben que és un cristià, però això no li importa gaire.

La qüestió és que els musulmans tenen certs problemes interns. El rei ha estat traït per uns quants dels seus homes, i actualment es troba sota setge per part d'aquests. Tirant, que per sobre de tot és un cavaller, decideix ajudar al rei, un altre cop amb molt enginy. Un cop recuperats tots els territoris, comença a veure cert interès per part de la població local en la religió que ell practica. Així doncs, renegant de la seva fe, mils i mils de musulmans es converteixen al cristianisme gracies a Tirant, el qual ho considera una victòria sense precedents.

Tirant és considerat un salvador, i li donen tot el que vol. Per altre banda, hi ha una cosa que no li poden donar: Carmesina. Ell vol tornar a Constantinoble a veure la seva estimada, però ha de esperar un temps fins que arribin reforços d'Europa per controlar les noves terres. Mentrestant, Tirant troba a Plaerdemavida, que havia estat acollida per un grup de musulmans que per casualitat passaven per la ciutat on vivia Tirant. Plaerdemavida, encara que li sàpiga molt greu abandonar la família que durant tant de temps la va acollir, decideix anar amb Tirant cap a Constantinoble.

Quan, després de tan temps, tornen a Constantinoble (on, per tot el que ha aconseguit en aquest temps és anomenat César, un títol que ostenten els que heretaran el regne), Tirant veu que les coses no han canviat gaire. Bé, una és ara és més clara: la "vídua reposada", una important dama de la cort que està perdudament enamorada de Tirant, intenta que aquest abandoni a Carmesina. La vídua reposada enganya a Tirant fent-li pensar que Carmesina no l'estima, i Tirant no triga gaire a veure l'engany i aquesta acaba deixant-ho estar.

Els dies van passant amb més o menys tranquil·litat, però el gran dia arriba. Tirant i Carmesina es casen. Després d'una estranya nit de noces, les festes s'escampen per tot arreu. Després de fer un curt viatge, quan  Tirant torna cap a Constantinoble, comença a notar un fort dolor al costat. El dolor és insuportable, i cap metge li sap dir que li passa. Sabent que la mort li és pròxima, decideix confessar-se davant d'un important clergue, escriure el seu testament i escriure una carta a Carmesina. Aquesta només pot plorar la seva mort.

Desesperada, es arrancada del cos mort de Tirant a la força i portada al castell. Allà, Carmesina es confessa, escriu també un testament i demana la companyia dels seus pares, el rei i la reina. El rei, però, estàva tan feble per les emocions del dia que mort sobtadament. Quan Carmesina rep la noticia de la mort de seu pare demana que li portin el seu cadàver i el de Tirant, per que ella pugui morir al seu costat. I així ho fa. "Penseu ara quin seria l'estat de la miserable senyora Emperadriu en veure morts marit, filla i gendre. Ningú no em demani que expliqui semblant dolor" escriu Joanot Martorell quan succeeix aquesta desgràcia.

Ara bé, L'Emperadriu no pot regnar sola, i juntament amb Hipòlit, nebot i servent de Tirant, s'encarreguen del regne durant anys.