La cavalleria

L’ideal de cavaller medieval

La investidura del cavaller va unida, en temps de pau, a festes religioses o civils (en el cas del Tirant al casament del rei d’Anglaterra amb la filla del rei de França) i és molt diferent a la que es feia en temps de guerra, abans o després d’una batalla, i que es limitava únicament al lliurament d’una espasa i al cop a l’esquena. Les investidures en temps de pau, però, són espectacles que tenen per marc el pati del castell, el pòrtic d’una església, una plaça o l’herba d’un prat. Al futur cavaller se li exigeix una preparació sacramental (confessió o comunió) i una nit de meditació en una església o capella: és el que es coneix com la vetlla de les armes.

 

La cerimònia comença amb la benedicció de les armes que el Padrí en la cavalleria lliura al seu fillol: primer l’espasa i els esperons, després la cota de malles i l’elm o casc de metall, finalment la llança i l’escut. L’escuder el vesteix, metre ell resa una oració i pronuncia el jurament de seguir i respectar per sempre els costums i les normes de la cavalleria. Finalment té lloc el “cop d’esquena”: un gest simbòlic d’origen discutit que sembla tenir el seu fonament en les restes d’un antic costum germànic mitjançant el qual un vell transmetia a un jove les qualitats i virtuts del guerrer. Generalment l’oficiant, dret, donava al jove neòfit, de genolls al seu davant, un cop ferm amb el palmell de la mà damunt l’esquena o el clatell. No és fins al segle XIV que això es farà amb la fulla de l’espasa acompanyat de la fórmula ritual “En el nom de Déu, de Sant Miquel i Sant Jordi...”

 

La cavalleria no és només una manera de viure, sinó també una ètica que pren el jove guerrer el dia de la seva investidura. Tot i que del codi de valors del cavaller només en tenim constància a través de la literatura, el podem resumir en: fidelitat a la paraula donada, lleialtat, generositat, protecció i assistència als febles i obediència a l‘Església. Cap al segle XII i XIII aquests ideals van canviar una mica, esdevenint les principals virtuts del cavaller les de franquesa, bondat i noblesa de cor, pietat, coratge i força física, menyspreu del cansament, del sofriment i la mort, orgull de pertànyer a un llinatge, de ser l’home d’un senyor, de respectar la fidelitat jurada i, sobretot, prodigalitat i elegància, característiques, aquestes darreres dues, més pròpies del cortesà que del guerrer.

El cavaller Tirant

Tirant lo Blanc és un cavaller de ficció que podia tenir un aspecte semblant al que veieu aquí, però que imitava el comportament dels cavallers que existien de debò.

Un cavaller, al segle XV i abans, és un home noble amb una armadura que defensa el rei, la reina, el seu senyor feudal i els febles: les dones, les criatures, els pobres.

 

Calia dedicar-hi molt temps, per acabar essent un bon cavaller. Als vuit anys, més o menys, els noiets començaven a aprendre a dansar, a cantar, a llegir i escriure, a pujar a cavall, a servir-se de les armes i a lluitar. Quan s'havia acabat l'aprenentatge, el noi esdevenia cavaller després d'una cerimònia ritual que consistia, bàsicament, en rebre un cop d'espasa a l'espatlla i jurar protegir els febles i la llei. La nit abans de la celebració, el futur cavaller se la passava en una església, resant i preparant-se per al gloriós moment.

 

A partir d'aleshores, el cavaller ha de demostrar posseir unes virtuts que el faran reconeixible com a tal: ha de ser valent (ha de tenir força física per poder utilitzar les armes), ha de ser lleial (al seu senyor, a la seva dama) i ha de ser generós: ha de refusar acumular riqueses. Tot el que és i el que té ho ha de compartir amb els altres.