El comentari de text

FASE 1. Lectura comprensiva

1. Lectura atenta. Idea global del text i detecció del tema
2. Segona lectura amb subratllat
3. Tercera lectura. Resum i notes al marge

FASE 2. Redacció

1. Introducció: fragment-text dins de l’obra, gènere, autor, moviment literari, època històrica ( 5 línies)
2. Resum de l’argument. Estructuració del text (8 línies)
3. Formulació del tema (1 línia). A continuació i dins del mateix paràgraf,
4. Comentari crític-interpretatiu: anàlisi del significat, dels recursos i tècniques retòriques, interpretació, relació amb el context, intenció de l’autor, etc. (10-15 línies)
5. Comentari formal: anàlisi de l'estructura (síl·labes, versos, rima, estrucutura de la rima) i del llenguatge.

6. Conclusió: recapitulació del o dels aspecte/s més importants del text, singularitats i opinió personal (5 línies)



CONSELLS PRÀCTICS

1. Numereu les línies/versos de cinc en cinc. Facilita la localització de les referències en el text.
2. Poseu exemples i cites del text. Utilitzeu sempre les cometes.
3. Busqueu al diccionari el significat de totes les paraules que no entengueu, poden ser claus.
4. Repasseu sempre les faltes d’ortografia un cop acabat el comentari. Us poden perjudicar.
5. No feu afirmacions sobre aspectes importants sense justificar-les.
6. En poesia, poseu atenció a les figures retòriques, a la rima i al recompte de síl·labes, vocabulari, jo poètic...
7. En prosa, poseu atenció a l’estil narratiu (narrador i punt de vista, estil, registre i ritme), personatges, espai, temps, vocabulari...
8. Destaqueu en l’apartat de conclusions allò que caracteritza el text i/o que el fa singular, encara que ja ho hagueu dit abans.

Comentari de text d'un poema. Les figures retòriques

 Les figures retòriques són recursos literaris i lingüístics que s'usen per enriquir l'expressivitat i el dinamisme dels textos. Al mateix temps, proporcionen sovint als lectors diferents possibilitats d'interpretació i el plaer de recórrer a la imaginació.
Tot i que es troben amb més freqüència en els textos poètics, també els escrits literaris en prosa, la publicitat o la llengua oral utilitzen sovint figures retòriques.

 

 

1. En l'ÀMBIT FONÈTIC, les figures retòriques més destacables són les següents:

L'al·literació: consisteix en la repetició d'un mateix so (vocàlic o consonàntic) en una frase, un vers o una estrofa per augmentar-ne l'expressivitat.

Setze jutges d’un jutjat....

L'onomatopeia: consisteix en la imitació de sons reals.

Ding dong!

La paronomàsia: consisteix a escriure en un mateix vers dues paraules pràcticament idèntiques des del punt de vista fonètic.

Balla damunt la palla

 

 

2. En l’ÀMBIT MORFOSINTÀCTIC, les figures retòriques més destacades són les següents:

L’anàfora: consisteix en la repetició d’una o més paraules a l’inici de dos o més versos.

El teu nom i el meu nom,
escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre agonitzava de l’amor o la pena.


L’encavalcament: es produeix quan les estructures sintàctiques de la frase no coincideixen amb els límits o l’extensió dels versos.

Miràvem les blavoses
muntanyes orientals,
enceses per la torxa
vivent del sol.

L’epítet: consisteix en l’ús d’adjectius que expressen qualitats inherents a l’objecte designat.

Tu em crides,
vera amor reial!
Puc fugir: tot lligam

crema en ta flama encesa.

L’hipèrbaton: consisteix en l’alteració de l’ordre usual dels elements gramaticals d’una frase (subjecte, forma verbal i complements del verb).

La lluna plena surt d’afraus inconegudes
i gesticula immòbil, sanguinolenta d’ira.
D’uns carboners apunta, cingles avall, la pira.

2 3 4 1

El paral·lelisme: la mateixa estructura gramatical es repeteix en diverses frases, gairebé sempre seguides.

−Què diuen per la ràdio?
−Tinc fred, tinc por, tinc fam;


El polisíndeton: consisteix en la repetició emfàtica de conjuncions de coordinació.

Veus? El suau vent a l’herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
pot ser immmortal.


L’asíndeton: consisteix en l’estalvi de conjuncions de coordinació.

[...]Únic, immens, parat,
(Ø) sense parpella!
Un rostre etern, un ull,
(Ø) només un rostre
en nit dintre tenebra.


3. En l’ÀMBIT LEXICOSEMÀNTIC, les figures retòriques més destacables són les següents:

La comparació: es produeix quan es dóna una relació d’analogia entre dos termes; un nexe gramatical (com, talment...) acostuma a establir aquesta relació.

La lluna, com una bola nocturna,
els enfoca amb claror diürna.

 
La metàfora: consisteix en la identificació de dos objectes o conceptes que són diferents.

El món és una capsa de trons: metàfora impura
Vivim en una capsa de trons: metàfora pura

La hipèrbole: consisteix en una exageració que deforma la realitat.

Trobaràs un indret verd i profond,
com mai cap més n’hagis trobat al món.


La personificació (i la prosopopeia): es produeix quan s’atribueixen qualitats humanes o animals a objectes (si l’objecte o l’animal personificat parlen, la imatge s’anomena prosopopeia).

Sense destorb els cementiris corren,
ignoren murs i s’esllavissen.
Drets, no sols xiprers vetllen els morts.
Tot arbre colga records entre celatges freds.

L'antítesi i la paradoxa: oposició de dues oracions, dos sintagmes o dos mots aïllats de sentit contrari.

Quals són tes riqueses?
Les pobretats que sostenc per mon amat.

La sinècdoque: consisteix a estendre o restringir el significat d'un mot, prenent el tot per la part o la part pel tot.

Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
Per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.

La sinestèsia: consisteix en la barreja de sensacions provinents de sentits diferents.

Se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.

Enllaç web: mètrica i versificació