La poesia

Les figures retòriques. La mètrica

1. Les figures retòriques

 

Les figures retòriques són els recursos expressius que utilitza un autor amb l’objectiu de fer més bella o més personal la seva obra. Aquests recursos poden afectar els sons (recursos fonètics), l’estructura i l’ordre dels elements de la frase (recursos gramaticals) o el significat de les paraules o expressions (recursos semàntics).

 

RECURSOS FONÈTICS

Al·literació

Repetició d’un mateix so al llarg d’un vers

Ni a l’àliga li valen les d’or potentes ales.

Rima (consonant o assonant)

Repetició de sons en dos o més versos a partir de l’última vocal àtona

Compta els seus passos en la gran quietud:

s’atura, i no sent res, i està perdut.

 

RECURSOS GRAMATICALS

Paral·lelisme

Repetició d’una mateixa estructura sintàctica en un seguit de versos o frases

Si jo fos pescador pescaria l’aurora,

Si jo fos caçador atraparia el sol.

Interrogació retòrica

Formulació d’una pregunta quan no s’espera cap resposta

Saps on és la fageda d’en Jordà?

Hipèrbaton

Canvi de l’ordre habitual de les paraules en l’oració

Canten les gotes damunt la teulada

(les gotes canten damunt la teulada)

 

RECURSOS SEMÀNTICS

Metàfora

Substitució d’una paraula per una altra que designa una cosa semblant

Els fils daurats de la tarda

(els raigs de sol de la tarda)

Personificació

Assignació de qualitats humanes a elements inanimats

Canten les gotes damunt la teulada, ploren les gotes damunt del replà...

Antítesi

Oposició de dos mots o dues expressions de sentit contrari

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Hipèrbole

Deformació de la realitat per mitjà d’expressions exagerades

Trobaràs un indret verd i profond,

com mai cap més n’hagis trobat al món.

 

La retòrica és l’art de l’eloqüència, és a dir, l’art d’expressar-se amb eficàcia per delectar, commoure i, especialment, persuadir els oients o els lectors. Les figures retòriques contribueixen a conformar l’estil propi, és a dir, la forma personal d’expressar-se.

 

2. La mètrica

 

La mètrica és la tècnica de la versificació, és a dir, l’art de fer versos. En la mètrica catalana ens fixem principalment en la quantitat de síl·labes, en la rima i en l’agrupació dels versos en estrofes.

 

 

Alguns dels versos més utilitzats en la mètrica catalana

Hexasíl·lab

Vers de sis síl·labes

A Montserrat tot plora,

tot plora d’ahir ençà.

Heptasíl·lab

Vers de set síl·labes

L’aranyeta del celler

de l’ampolla s’enamora.

Octosíl·lab

Vers de vuit síl·labes

La balanguera misteriosa

com una aranya d’art subtil.

Decasíl·lab

Vers de deu síl·labes, sovint amb una pausa (cesura) després de la quarta o de la sisena

 

De joies vull cobrir ta caballera,

el teu coll i el teu pit, braços i mans.

Alexandrí

Vers de dotze síl·labes amb una pausa després de la sisena (cesura)

 

Jo só l’esqueix d’un arbre esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta.

 

Algunes de les estrofes més habituals en la mètrica catalana

Apariat

Combinació de dos versos que rimen

Com un arbre rabent,

arrelat dins el vent.

Tercet

Combinació de tres versos amb rima o sense

Ven ajagut a terra, com me plau

el veure davant meu en costa suau

un prat verd sota d’un cel ben blau!

Quartet (si els versos tenen més de 8 síl·labes) o quarteta (si en tenen menys de 9)

 

 

Combinació de quatre versos amb una o dues rimes

 

Sóc mascle i gironí.

mitja estatura.

Cabell castany,

Ullets de marrec trist.

Quintet

Combinació de cinc versos amb dues rimes

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

reniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Octava

Combinació de vuit versos amb dues, tres o quatre rimes

Vora el barranc dels Algadins

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire

que per a omplir d’aroma l’aire,

no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins

Volguts records de ma infantesa;

Per ells jo tinc l’ànima presa

Vora el barranc dels Algadins.

 

 

AMPLIACIÓ

 

Algunes de les composicions estròfiques més destacables són:


  • El romanç: composició d'un nombre indeterminat de versos, normalment heptasíl·labs. Els versos parells tenen rima assonant i els senars són lliures.
  • La sextina: composició de sis estrofes, cadascuna de sis versos decasíl·labs. Les sis paraules que acaben cada vers de la primera estrofa es repeteixen sempre en els versos de les altres cinc estrofes, però amb un ordre d'aparició sempre diferent. Sol acabar amb tres versos on de nou s'inclouen les sis paraules-rima, dues a cada vers.
  • L'haikú i la tanca: composicions d'origen japonès. L'haikú consta de tres versos breus i la tanka té trenta-una síl·labes organitzades en cinc versos o frases.
  • La corranda: cançó popular curta que sol tenir quatre versos heptasíl·labs.
  • El sonet: composició de catorze versos, organitzats normalment en dos quartets i dos tercets, amb versos decasíl·labs o alexandrins. La rima dels quartets sol ser encreuada o bé encadenada; els dos tercets presenten rimes variades. Els sonets, però, poden tenir moltes altres variants.

S E X T I N A

Dóna'm dóna'm
dóna'm aire
dóna'm cerca
dóna'm corda
dóna'm quasi
dóna'm mata'm

Mata'm mata'm
mata'm dóna'm
mata'm quasi
mata'm aire
mata'm corda
mata'm cerca

Cerca cerca
cerca mata'm
cerca corda
cerca dóna'm
cerca aire
cerca quasi

Quasi quasi
quasi cerca
quasi aire
quasi mata'm
quasi dóna'm
quasi corda

Corda corda
corda quasi
corda dóna'm
corda cerca
corda mata'm
corda aire

Aire aire
aire corda
aire mata'm
aire quasi
aire cerca
aire dóna'm

Dóna'm aire
cerca corda
quasi mata'm.

Sextina, d'Enric Casasses



Vídeo del alumnes de l'IES Miquel Crusafont (Sabadell)