L'espai, el temps i el ritme

L’espai i el temps són dos components importants de la història. L’espai, relacionat amb els altres elements emprats, ha de determinar el lloc on passen els fets i actuen els personatges. La determinació del temps en què se situen els esdeveniments també ajuda a entendre les actuacions dels personatges.
El període total (anys, mesos, minuts...) que duren les accions narrades en una novel·la és el que s’anomena temps narratiu. Però, independentment del temps narratiu, cada obra relata els esdeveniments amb una velocitat determinada: és el que s’anomena ritme narratiu.

1. Tipus d’espais

Els espais poden ser de diverses menes: interiors o exteriors; realistes, imaginaris o simbòlics. En una mateixa novel·la, la complexitat de l’argument pot exigir la situació dels personatges en espais diversos.
Els espais poden ser presentats explícitament, per mitjà de la tècnica de la descripció, o bé de manera implícita, a través dels personatges o del narrador.

2. El temps històric o extern

El temps històric o l’època és el moment cronològic en què es troba situada la narració.
La novel·la es pot situar en un temps passat, més o menys remot (imperi egipci, edat mitjana...); en el moment present, en què viu l’escriptor; o bé es pot imaginar l’acció en el futur, en una societat que encara no es coneix.
En definitiva, el present, el passat i el futur són els eixos bàsics del temps històric.

3. El temps narratiu o intern

El temps narratiu és la durada que té el desenvolupament dels fets dins d’una novel·la. Aquests esdeveniments poden ser explicats en present o passat, al marge del temps històric on se situïn les accions que es narren, o, més rarament, en futur.

4. El ritme narratiu

El ritme narratiu depèn de la relació que hi ha entre la durada dels fets narrats i l’extensió que ocupen aquests fets en el text. En una mateixa novel·la es poden trobar combinats ritmes narratius diferents. Les formes verbals són les encarregades d’accelerar o alentir l’acció; d’altra banda, els canvis d’estació o de paisatge, i la indicació de les dates, per exemple, són elements que ajuden a manifestar el progrés del temps en una novel·la.

· Període de temps curt narrat amb abundància de detalls: la narració tendeix a ser lenta, el temps s’atura amb les reflexions dels personatges.
· Període de temps extens narrat de manera sintètica: la narració tendeix a ser ràpida i els salts temporals són freqüents.

L'ordre del fets en la narració

1. Història i narració

 

Generalment entenem per història la ciència que explica els fets relacionats amb el passat humà. En literatura, però, quan parlem d’històrai ens referim a la narració d’un s fets que, tit i semblar reals, han estat inventats. Per axiò diem que la narració és una història de ficció.

La manera com estan agrupats i ordenats els fets d’una narració constitueix la trama o l’argument. Bàsicament, hi ha dues formes de presentar els fets d’una narració: seguint un ordre lineal o un ordre no lineal.

 

2. L’odre lineal

 

L’ordre lineal és la forma més habitual de presentar els fets d’una narració. La història narrada progressa seguint aquest esquema:

 

3. L’odre no lineal

 

Sovint l’autor organitza la seva narració alterant l’odre temporal dels fets. Bàsicament, hi ha dos procediments per fer-ho: