LLengua i diversitat
Una llengua no té només una forma sinó que és diversa; és a dir, no es parla igual a tot arreu ni tots els parlants ho fan igual. Segons quines siguin les característiques dels parlants, la
situació en què es trobin o bé l’època històrica en què visquin, faran servir diferents varietats de la llengua:
· Varietats geogràfiques (o dialectes): depenen del lloc de procedència del parlant; per exemple, no parla de la mateix manera una persona de Lleida que una de
Barcelona, de Mallorca o de Castelló. Tot i les diferències puntuals, però, es pot dir que parlen la mateixa llengua; el català (balear o valencià).
· Varietats socials: depenen del grup social al qual pertany el parlant. Un grup de persones que comparteixen una mateixa professió o una mateixa afició fan servir determinades
expressions que la resta de gent moltes vegades no entén, ja que són pròpies del seu grup social o professional. Em aquests casos es parla de l’argot dels metges, dels estudiants, dels advocats,
dels mecànics, dels delinqüents, etc.
· Varietats estilístiques (o registres): depenen de la situació en què es troben els parlants, és a dir, es fa servir un estil de llengua o registre diferent per a cada situació.
Una mateixa persona, per exemple, no parla pas de la mateixa manera a casa seva amb la família que en una entrevista de feina.
· Varietats històriques: són les varietats que corresponen a un temps o a una època determinada. Així, doncs, un text escrit en el segle XV presenta diferències respecte d’un
text escrit en el segle XXI.
· Varietats generacionals: depenen de l’edat dels parlants; per exemple, una persona de seixanta anys utilitza expressions i mots diferents dels que fa servir un noi o una noia
de catorze.
A més d’aquestes varietats, també hi ha una varietat comuna a tots els parlants: la varietat estàndard. És la que es fa servir a l’Administració, als mitjans de comunicació i a
l’ensenyament.