La síl·laba (II)

1. Els diftongs


S’anomena diftong el grup fònic que combina dins de la mateixa síl·laba una vocal qualsevol, que funciona com a nucli sil·làbic, i una i o una u.

Segons la posició que ocupen la i i la u en relació a la vocal nuclear, els diftongs es classifiquen en creixents i decreixents.

 
Són diftongs creixents els formats per una semiconsonant precedida per una g o una q, i seguida de la vocal nuclear:


ua 

guany, qua-tre 

üe 

qües-ti-ó, un-güent 

üi

lin-güís-tic, o-bli-qüi-tat

uo

q-rum, quo-ta

 

Són diftongs decreixents els formats per una vocal nuclear seguida d'una semivocal:


ai

ai-re, mai

au

cau-ré, pau

ei

rei-na, re-mei

eu

he-reu, veu-re

ii

mii-asi, no-vii

iu

es-tiu, viu-re

oi

boi-ra, he-roi    

ou

cou-re, re-mou

ui

buit, cui-na     

uu

duu, lluu

 

2. La síl·laba tònica

 

En una paraula polisíl·laba, la síl·laba tònica és aquella que es pronuncia amb més força.Segons la posició de la síl·laba tònica, les paraules es classifiquen en:

 

  • Agudes: la síl·laba tònica ocupa l’última posició: ma-ri-ner, hu-ra-
  • Planes: la síl3laba tònica ocupa la penúltima posició: fi-gue-ra, -vol.
  • Esdrúixoles: la síl·laba tònica ocupa l’antepenúltima posició: -bri-ca, his--ri-a.

 

Les paraules o mots monosíl·labs, segons la força amb què es pronuncien, es classifiquen en dos grups:

 

  • Monosíl·labs tònics: són la gran majoria. Tenen síl·laba tònica: pal, dit, mai, riu...
  • Monosíl·labs àtons: no tenen síl·laba tònica. Són articles (el, la...), els pronoms febles (em, et, es, ens...), algunes preposicions (a, de, en, amb, per...), la paraula que i alguns més.